L'home brut

     L'home brut no es renta i, si es renta, es renta poc i malament. El podem trobar per tot arreu: a l'autobús, al metro, caminant pel carrer, a la consulta del metge... Generalment, es tracta d'un home pelut, però també trobem persones aparentment refinades que van disfressades d'home brut i que no necessàriament són peludes. Per exemple, algunes dones. La disfressa en qüestió és molt simple: n'hi ha prou amb no passar per la dutxa en uns quants dies i, sense cap mena de dubte, la gent del nostre voltant començarà a notar de què anem disfressats. No és una disfressa especialment difícil, però molt de compte, no es pot ser un home brut de qualsevol manera: la gent s'ho ha d'esperar, que facis pudor, i aconseguir que es noti fins i tot abans de constatar-ho definitivament és una autèntica feinada. Anar despentinat i amb un jersei ple de boles ens pot ajudar, i també ens podria ajudar no anar afaitats i, si podem, portar una bossa de plàstic amb coses enigmàtiques que sobresurtin i caminar corbats i amb un pas insegur, com els pingüins. Sovint es grata compulsivament com si busqués alguna cosa que ha perdut i, a pesar del neguit que demostra mentre ho fa, descobrim amb sorpresa que ell hi troba un cert plaer.

     ¡Fixa't com baixa pel carrer remugant alguna cosa incomprensible i de quina manera arrossega les sabates velles! L'home brut està amargat i ressentit amb el món, per això ha decidit venjar-se de la manera més ofensiva i subtil possible. La subtilesa, en el cas de la pudor, és descaradament provocativa: es fa difícil queixar-se i, alhora, és absolutament imprescindible, per això, habitualment, els que es queixen de la presència d'un home brut ho fan indirectament i, fins i tot, d'una manera tan subtil com subtil és la causa del seu disgust. Primer, fan saber la seva disconformitat amb un to de veu ben estrident, però com si ho diguessin a la paret, i després, més tranquils, s'envien mirades de complicitat els uns als altres, però no és gaire comú que ho facin saber a la persona responsable del seu malestar. És per això que l'home brut no acaba de ser un marginat social, perquè ningú, de vegades ni els seus amics, s'atreveix a fer-li saber, amb la determinació necessària, que fa pudor. 

     De vegades, l'home brut revisa les papereres i els contenidors d'escombraries. Podria semblar, fins i tot, un autèntic ecologista.

La iaia

     De tots és sabut que, quan es fa fosc, la iaia es tanca a casa i es posa el pijama. Es pot intentar que la iaia surti a donar una volta o, fins i tot, que vingui a sopar a casa, però si no es tracta d'una ocasió molt especial, la iaia no apareixerà pas. És cara de veure. Se sap, també, que la iaia es mostra crítica amb els temps moderns, però és una qüestió d'honor reconèixer que una verdadera iaia sempre sabrà disculpar les actituds que no comprèn. Les iaies de Barcelona, menys puritanes i més pures, en són un bon exemple. A l'autèntica iaia li agrada xerrar tranquil·lament amb la veïna mentre neteja l'escala del replà de casa i queixar-se de les coses que va veure pels puestos el dia anterior. A la cuina sempre hi té una olla d'alumini bullint; se sent realitzada mentre arregla un grapat de mongetes o confon algun artista de cine amb un altre. Sempre es lleva d'hora i, sovint, dedica l'estona a endreçar calaixos i a treure la pols. La iaia sol ser menuda, arrugada, amb els cabells blancs o tenyits d'un color de gos com fuig. Tendeix a portar davantal, faldilles velles i bruses estampades. De vegades, si s'ha quedat viuda, la qual cosa passa sovint, també té un gos amb el que enraona al llarg del dia. La característica més essencial d'una iaia és que, digui el que digui, com que ho diu amb to de iaia, per irrellevant que sembli, fa gràcia. A l'escala i al barri tothom la coneix i ella  n'està orgullosa; se sap de memòria la vida de tots els veïns. Molt sovint sent una predilecció incontenible pel nebot o el nét d'un dels seus coneguts i en parla amb qualsevol que passa sense dir de qui es tracta, només referint-s'hi pel nom; sent admiració per les persones treballadores i matineres. De la mateixa manera que sempre relaciona tot el que se li diu amb el nebot brillant d'algú que coneix, la iaia també parla amb coneixement de causa, constantment, d'aquell que tot ho fa malament. Les festes majons l'entusiasmen, i les professons també.
     Quan surt de casa per anar, posem per cas, a la perruqueria, d'una manera encoberta que només la perruquera sap comprendre, demana ajuda amb la seva aparença: "nena, fes-me un pentinat ben maco que mira com porto els cabells", podria dir, per exemple, la iaia, i la perruquera, entenent perfectament el que se li demana, sense dubtar-ho, de seguida es posaria a treballar. La iaia ve a dir, amb el seu llenguatge críptic: "nena, fes-me ben iaia que no me'n sento, de iaia, avui". És clar que això no és exclusiu de les iaies. Algunes senyores que, molt lamentablement, encara no són iaies i que s'han passat la vida esperant el dia en què se les deixi ser iaies d'una manera natural, es veuen temptades abans d'hora. D'alguna manera, que no deu ser pas una declaració directa d'intencions, se les empesquen per fer notar a la perruquera el seu problema. Sospitem que el mitjà que utilitzen per aconseguir-ho té a veure, entre altres coses, amb la roba i amb una certa disposició de l'ànim que recorda la d'una iaia ordinària. Hem de suposar, no obstant això, que no basta amb la voluntat i una actitud aparentment natural: no qualsevol pot convèncer amb eufemismes a la perruquera del fet que se sent iaia i que vol un tractament que sigui conseqüent amb aquest sentiment. Segurament, un noi jove que entrés en una perruqueria amb la sola intenció de sortir pentinat de iaia i que, molt hàbilment, aconseguís simular a la perfecció, sense afectació de cap tipus, els posats i les maneres d'una autèntica iaia, no seria res més que un objecte de burla per part dels que l'observessin. La majoria creurien que es tracta d'una broma, potser de mal gust, però ningú pensaria que va de debò. La iaia és un noi jove que ha pogut enganyar els altres i que s'enganya a si mateixa.