La iaia

     De tots és sabut que, quan es fa fosc, la iaia es tanca a casa i es posa el pijama. Es pot intentar que la iaia surti a donar una volta o, fins i tot, que vingui a sopar a casa, però si no es tracta d'una ocasió molt especial, la iaia no apareixerà pas. És cara de veure. Se sap, també, que la iaia es mostra crítica amb els temps moderns, però és una qüestió d'honor reconèixer que una verdadera iaia sempre sabrà disculpar les actituds que no comprèn. Les iaies de Barcelona, menys puritanes i més pures, en són un bon exemple. A l'autèntica iaia li agrada xerrar tranquil·lament amb la veïna mentre neteja l'escala del replà de casa i queixar-se de les coses que va veure pels puestos el dia anterior. A la cuina sempre hi té una olla d'alumini bullint; se sent realitzada mentre arregla un grapat de mongetes o confon algun artista de cine amb un altre. Sempre es lleva d'hora i, sovint, dedica l'estona a endreçar calaixos i a treure la pols. La iaia sol ser menuda, arrugada, amb els cabells blancs o tenyits d'un color de gos com fuig. Tendeix a portar davantal, faldilles velles i bruses estampades. De vegades, si s'ha quedat viuda, la qual cosa passa sovint, també té un gos amb el que enraona al llarg del dia. La característica més essencial d'una iaia és que, digui el que digui, com que ho diu amb to de iaia, per irrellevant que sembli, fa gràcia. A l'escala i al barri tothom la coneix i ella  n'està orgullosa; se sap de memòria la vida de tots els veïns. Molt sovint sent una predilecció incontenible pel nebot o el nét d'un dels seus coneguts i en parla amb qualsevol que passa sense dir de qui es tracta, només referint-s'hi pel nom; sent admiració per les persones treballadores i matineres. De la mateixa manera que sempre relaciona tot el que se li diu amb el nebot brillant d'algú que coneix, la iaia també parla amb coneixement de causa, constantment, d'aquell que tot ho fa malament. Les festes majons l'entusiasmen, i les professons també.
     Quan surt de casa per anar, posem per cas, a la perruqueria, d'una manera encoberta que només la perruquera sap comprendre, demana ajuda amb la seva aparença: "nena, fes-me un pentinat ben maco que mira com porto els cabells", podria dir, per exemple, la iaia, i la perruquera, entenent perfectament el que se li demana, sense dubtar-ho, de seguida es posaria a treballar. La iaia ve a dir, amb el seu llenguatge críptic: "nena, fes-me ben iaia que no me'n sento, de iaia, avui". És clar que això no és exclusiu de les iaies. Algunes senyores que, molt lamentablement, encara no són iaies i que s'han passat la vida esperant el dia en què se les deixi ser iaies d'una manera natural, es veuen temptades abans d'hora. D'alguna manera, que no deu ser pas una declaració directa d'intencions, se les empesquen per fer notar a la perruquera el seu problema. Sospitem que el mitjà que utilitzen per aconseguir-ho té a veure, entre altres coses, amb la roba i amb una certa disposició de l'ànim que recorda la d'una iaia ordinària. Hem de suposar, no obstant això, que no basta amb la voluntat i una actitud aparentment natural: no qualsevol pot convèncer amb eufemismes a la perruquera del fet que se sent iaia i que vol un tractament que sigui conseqüent amb aquest sentiment. Segurament, un noi jove que entrés en una perruqueria amb la sola intenció de sortir pentinat de iaia i que, molt hàbilment, aconseguís simular a la perfecció, sense afectació de cap tipus, els posats i les maneres d'una autèntica iaia, no seria res més que un objecte de burla per part dels que l'observessin. La majoria creurien que es tracta d'una broma, potser de mal gust, però ningú pensaria que va de debò. La iaia és un noi jove que ha pogut enganyar els altres i que s'enganya a si mateixa.